Més que una família, la història que se'ns explica és la d'una anti-família.

Amy, la protagonista, d'entre 20 i 30 anys, i els seus dos germans menors: Nat (20 anys) i Becca (17 anys), viuen sols a una casa d'una ciutat indeterminada. La casa ens és descrita només per unes poques, però molt determinants, paraules al principi de l'obra: " ... Sala d'estar d'una família de classe mitjana - baixa, en un suburbi. La casa te la imatge d'un lloc on s'hi ha viscut molts anys ...".

En aquest marc que aporta ja d'entrada una forta dosis de realisme contemporani, i també d'herència de l'escriptura teatral americana de les últimes dècades des de Sam Shepard a David Mamet, transcorre l'acció d'uns personatges encadenats a la seva pròpia condició social i econòmica.

Goldberg descriu magistralment les situacions d'aquesta "família" des del moment en que irromp a la casa un quart personatge. Sam, nòvio de Amy des de fa dos dies. Poc a poc anem descobrint que Amy fa de mare i de germana de tots els altres des de que els pares van abandonar els tres germans al marxar de casa.

L'univers que l'autora ens descriu, és cruel, real, i apassionat. Tots els personatges busquen que algú sigui carinyós amb ells. Que algú els cuidi. Que algú els estimi.
Busquen la felicitat, i per això justament, són desgraciats.

Però en l'obra es fa un salt respecte el realisme lligat a la decadència de la classe mitjana nord-americana, al qual estem acostumats.

És una obra d'una força increïble. Que lliga molt profundament amb els sentiments contemporanis produïts pel desassossec de la vida actual, a través d'un estrany domini de les accions teatrals quotidianes. I és, per mi, estrany pel fet de venir d'una autora tan jove.

12a Mostra