Resum:
Mathilde és un poètic inventari del dolor de viure i de la no acceptació de l’envelliment i
del pas del temps, però sobretot és un retrat de dos éssers vius que es busquen i
s’exigeixen que l’existència els ofereixi totes les seves radiants qualitats.
Una dona i un home han arribat junts a la maduresa. S’estimen. Malgrat tot Mathilde,
als seus quaranta anys, ha quedat atrapada pel desig, fascinada per un adolescent.
Ho ha pagat amb tres mesos de presó.
Mathilde no vol acceptar que el matrimoni només sigui un mirall que assegura un
reconeixement perdurable.
Pierre, el seu marit, també a la deriva, s’aferra amb dificultat a la idea de garantir-li una
seguretat a través de la identitat que procura la parella.
Mathilde enmig d’un remolí d’emocions –en carn viva, sense filtrar pel pensament– des
del seu vitalisme i la seva confusió exigeix a Pierre les paraules i els actes que els
ajudin a retrobar la passió i el desig. Aquest desig voluble i inestable, boig per la
novetat. Mathilde no vol resignar-se a acceptar un amor pansit ni la mercantilització
d’un escàndol.
Enmig de la nit, en una casa en penombra, el marit només sap ser, sense més
recursos, el vigilant d’una moral conservadora que castiga, i no és capaç de parlar des
de la seva subjectivitat ferida. Pierre té enormes dificultats per acceptar aquesta
rebel·lió, aquesta insubmissió que reivindica el desig i la no conformitat. Quin paper
adoptaria si el flirt de Matilde no hagués estat sancionat per la llei?
Mathilde també sembla dir-nos que l’adolescent és només un Mac Guffin, un detonant,
un Cupido post-modern, agafat per l’autora d’un polèmic fait divers, que actua com a
símptoma d’una època puritana, que tendeix al pensament únic.
Oscar Wilde deia que el pitjor no és envellir sinó que per dins ens mantinguem sempre
joves. En el seu desconcert, Mathilde vol que el seu marit comprengui i assumeixi el
seu acte com una necessitat humana que justifiquen la passió i el desig com la
imprescindible follia on la vida brilla.
Mathilde és també un magnífic i emocionant repte on retrobar el talent i la generositat
interpretativa de Montse Guallar i Lluís Marco. Amb ells ja vam compartir el plaer de la
creació a Després de l’Assaig d’Ingmar Bergman, i ara ho fem de nou en aquestes
noves escenes de matrimoni properes a aquella atmosfera.
Jordi Mesalles
|
